Modelisme
Jugar amb trens, quin plaer! Avui que que tants jocs fomenten la competició i la individualitat, res millor que jugar a trens per a compartir i respectar.
El gust per la miniatura ha estat sempre present entre nosaltres. Sigui per vanitat o bé per diversió l’home sempre ha volgut replicar aquells objectes que admirava.
El ferrocarril, eina indispensable per entendre el segle XIX, fou ben aviat convertit a la mida del pais de Liliput, i durant cent-cinquanta anys, aquests petits objectes, han anat popularitzant-se, seguint fil per randa, els avatars dels seus germans grans.
Joguina de Prínceps, entreteniment dels diumenges.
Al tren pot pujar-hi tothom, hi ha bitllets a la mida de totes les butxaques. De trens a escala també aviat n’hi hagué per a qui els volgués, des de les miniatures pels Prínceps als trenets que pels parcs feien les delícies d’aquells que començaven a gaudir d’un diumenge d’esbarjo sota l’umbrel·la i el canotier.
Els petits trens de llauna i corda, malgrat que ara semblin d’una manufactura basta, mai estigueren a l’abast de les classes populars. Foren més aviat una distracció per a les classes benestants que, amb la incorporació de l’electricitat, encara feren una volta més de cargol en la carrera del luxe i la sofisticació, i d’aquesta manera el president de la República Francesa regalava el 1908 un tren elèctric en miniatura als hereus de les corones Noruegues i Russes. Tal era el prestigi del ferrocarril que aquest era el millor present que es podia fer.
D’altra banda diversos fabricants mecànics s’havien especialitzat a construïr rèpliques funcionals a escala de les locomotores de vapor, que passsejaven les classes populars en el seu dia de lleure pels principals parcs de les ciutats europees i americanes, asseguts en petits vagonets simulant un viatge llunyà que, potser, mai farien. Barcelona no quedà al marge d’aquesta moda, i ja des de principis del segle XX comptà amb trens d’aquesta mena a Montjuïc i al Tibidabo.
El plàstic democratitza el modelisme
Els temps passen i el ferrocarril es modernitza. Noves tècniques condueixen a un ferrocarril millor i més eficient. El tren en miniatura, a l’estela del seu germà gran va guanyant en detall i qualitat, alhora que els preus es van acostant cada cop a més butxaques. El somni de molts infants, i dels seus pares es va convertint en realitat, encara més quan amb l’arribada dels plàstics, la producció modelística es diversifica molt i sembla no haver res impossible de reproduïr. Són els anys setanta i les firmes de tota la vida lluiten contra d’altres nouvingudes per repartir-se el pastís del mercat. Els catàlegs s’eixamplen i els aficionats disposen, per primer cop, de tot el món del ferrocarril en miniatura.
Però aquests anys també desfermen la crisi del ferrocarril de veritat, del que s’empassa malament la competència del transport per carretera i la pèrdua de popularitat, cosa que arrossega també els seus germans més petits. Els trens que corrien pels Parcs de les ciutats desapareixen, i els fabricants de models a escala comencen a sentir-se’n, i alguns acabaran per plegar.
Catalunya, pionera en l’establiment del ferrocarril, també s’ha mantingut en la primera línia de les iniciatives modelístiques. Durant molts anys fou el bressol de diferents iniciatives, lamentablement fallides, per introduïr en el mercat un ventall de models ferroviàris a escala autòctons, i més tard, a través de les associacions, s’han construït diversos circuits per fer circular trens model tripulats que, recordant aquells amb els que havien passejat els nostres avis pels parcs de la Ciutat Comtal, permeten avui als més petits descobrir aquest medi de locomoció.
Finalment un fruit dels temps més moderns és el modelisme virtual, una manera de jugar en la que no podrem tenir cap tren entre les mans, però en la que la potència dels simuladors ens permetrà facetes de joc desconegudes fins ara.
