La Descoberta del Patrimoni Industrial de Catalunya
Text d’Àlex Mitjans sobre informació de l’Ajuntament d’Ogassa.
Una de les facetes de la nostra afició es la descoberta, el coneixement i la preservació del patrimoni industrial, es a dir tot allò que va servir per ser avui on som.
Quan definim el terme “patrimoni industrial” ens referim tant a fàbriques amb estils de construcció típics d’una època, com la seva maquinària, com els seus oficis, com les construccions que servien per poder portar a terme l’activitat, els mitjans de comunicació…, i aquí es on entrem els amics del ferrocarril.
El nostre col·lectiu sempre s’ha delit per la conservació i preservació d’aquells elements que al nostre parer “mai haurien de desaparèixer”, pensant en les velles locomotores, els cotxes, les estacions, ponts, etz.
Pensem que es bo ampliar la nostra base d’admiració a altres elements que d’una manera directa o indirecte, relacionats amb el ferrocarril, van ser decisius per a la seva construcció.
Es per això que enguany el viatge de la Federació es fa al lloc que va ser l’origen de la construcció d’una línia ferroviària: la línia de Sant Joan de les Abadesses.
Realment, la necessitat de portar el carbó de les mines d’Ogassa i Surroca als llocs de consum (Barcelona) es l’origen de la línia.
La història d’Ogassa es perd en l’edat mitjana. Eren terres i cases que pertanyien a l’Església –L’Abat Oliva, l’Abadessa Emma – i a grans senyors –els d’Oriol, Guifré el Pelós… Hi ha també el mite del comte Arnau, que expia les seves penes per les seves muntanyes.
Així era Ogassa fins que un pagès o un ferrer –hi ha dues versions de la història- van trobar unes pedres negres que tenien poder calòric i que es començaven a conèixer a tot arreu com a font d’energia: el carbó. Les grans companyies mineres comencen l’explotació de les mines l’any 1838 i, s’allarga fins que el 1967 es va tancar l’última mina, la Dolça, i amb ella el ferrocarril que havia arribat a la comarca el 1880. Un tren que va donar molta empenta a la indústria catalana.
El carbó d’aquesta conca minera existeix gràcies a processos biològics, químics, físics i orogènics, que van fer possible la formació d’un mar interior a Catalunya, fa milions d’anys. La descomposició de la vegetació tropical existent, la pressió produïda per l’assentament dels materials i, el pas del temps, van crear el carbó i fins i tot una mica de petroli. Els jaciments d’Ogassa son de carbó del tipus hulla, de gran poder calòric i molta qualitat. Es troba al mig de grans falles i encavalcaments, cosa que fa molt difícil i perillosa la seva extracció.
L’ús principal del carbó de la conca minera d’Ogassa era per la indústria manufacturera catalana, en plena expansió al començament del segle XX amb la revolució industrial com a marc del creixement del país. La forma d’extreure el carbó va ser a pic i pala, en galeries amb piles, capells i enfustades, per intentar extreure les pedres de les entranyes de la muntanya. Recordem els oficis perduts de les mines: picadors, manobres, manyans, fusters, paletes, vagoners, freners (ofici difícil i arriscat) i les rentadores de carbó. Eines com puntaroles, malls, pistolets, llums de carburo… eines manuals que avui hem perdut quasi de la memòria.
El principal problema de les mines era el transport del carbó. Per solucionar els grans desnivells de les muntanyes, els enginyers van crear els plans inclinats, que consistien en dues vies paral·leles, per on baixaven les vagonetes plenes i pel seu pes, feien pujar les buides. Hi havia diferents plans que s’intueixen prop de la plaça Dolça. Del ferrocarril que havia d’arribar al port de Barcelona per a poder comercialitzar el carbó, se’n va començar a parlar l’any 1838, i el 1880, es va fer realitat l’últim tram fins a Granollers. Diferents indústries van sortir de les mines: una acereria, un forn de vidre, fàbriques de calç, de ciment refractari, de pans de carbó…
Arribem a la fàbrica de pans de carbó, conseqüència directa, juntament amb les cimenteres, de la presència de carbó a la zona. Aquest edifici exemple de l’arquitectura industrial de principis del segle XX, avui restaurat, serà el futur centre d’interpretació de la industria minera. Havia estat un lloc on es feien conglomerats de pols de carbó amb brea i a molta temperatura; s’hi feien uns pans de carbó de 40x20cm., que anaven als forns dels vaixells o de fargues. Temps després, als anys 40, sembla que va acollir l’edifici de la turbina. Queden restes de totes dues activitats. Cal reconèixer que abans en sabien fer d’edificis, ara podem gaudir de les arcades de pedra tallada tan treballades, del que era simplement una fàbrica.
Enfilem cap a l’estació del cable aeri de ca l’Armengol. Aquest edifici es va inaugurar el 1940 com a nova solució per al gran problema del transport del carbó. Venia del tall obert de Can Camps, aquí es repartia cap a la fàbrica i als tallers, on es rentava o es preparava per a la comercialització. Als tallers hi havia també l’economat, on es venien productes de fora, tant necessaris com l’arròs, l’oli, vi…
Pujant pel torrent, arribem a la Font Gran, on es va instal·lar la primera turbina que donava llum a les cases mineres i a la indústria. Ogassa va ser el segon poble d’Espanya en tenir llum elèctrica, l’any 1900, aproximadament.
L’últim tram de la visita és el barri del Prat del Pinter, amb l’església parroquial de Santa Bàrbara, feta pels miners en honor de la seva patrona. En aquest indret hi havia l’ajuntament antic i les dues escoles, per a nens i per a nenes.
Començant a baixar trobarem la casa dels enginyers “la torre” i les oficines. Podem veure runes del pla inclinat nº 5 al costat de la torre i arribarem a la Plaça Dolça que era on paraven les vagonetes. Es pot continuar fins a Sant Joan de les Abadesses seguint la ruta de les vagonetes; passem pels túnels fets a ma, per on anaven les càrregues de carbó fins a l’estació de Toralles, camí de Barcelona.
En una curta passejada seguint aquest camí s’arriba al descarregador de carbó de la Fàbrica de Ciment Benet, avui fora de servei, però preservada al seu interior com el darrer dia de funcionament. De moment no es pot visitar.
Com a cloenda, resta dir que durant aquells anys la vida social era molt viva i complicada. Hi havia tres sales de ball, una cooperativa on s’intercanviaven els productes de pagès, on es feien les timbes i s’hi jugaven cases i fins i tot dones. Els miners tenien molts fills i, quan tenien 4 o 5 anys anaven a guardar les vaques dels pagesos a canvi de menjar. Als 14 anys baixaven de la muntanya a la mina. Cap els anys 50-60, l’educació va agafar importància amb les monges dominiques i els capellans. Les mines es van tancar, i va canviar la vida d’aquest poble miner al peu de Serra Cavallera al Pirineu Català.
Un comentari
Els comentaris estan tancats.